El pare per les filles

Ariadna

Quan es va fer mal al braç li vam dibuixar un pany molt gran a l'enguixat del pit perquè quan fos el moment de treure-li ho fessin amb una clau (de broma, eh?!)

El primer dia d’escola, (no recordo el curs) com que el pare estava a l’hospital per l’accident del braç, l’Agnès i jo li vam gravar un “missatge” al casette mentre ens preparàvem per marxar, encara vivíem al pis i estàvem al lavabo pentinant-nos, la mare em feia una cua mentres jo li “explicava” al pare que començàvem l’escola, que estava contenta i que tenia un estoig nou taronja amb pomes vermelles d’aquells amb cremallera.

Recordo també que un dia anàvem amb la mare i l’Agnès en cotxe a buscar el pare que sortia de l’hospital, havia tingut una “pneumònia”, i sabia passat un parell de dies ingressat, aquell dia l’hi donaven l’alta i nosaltres l’havíem d’anar a buscar, però oh! Sorpresa! ens el vam trobar a mig camí!!! Tinc la imatge molt gravada del pare amb aquell jersei de llana beig gruixut amb els botons marrons, obrint la porta del cotxe i pujant, mentres la mare li preguntava què feia allà!! En aquella època el pare tenia molts cabells i foscos!!! I duia una barba negra molt espessa.

Quan era petita (5 o 6 anys) sempre que m’enfadava volia marxar de casa, un dia el pare, suposo que cansat de sentir-me, em va “castigar” al menjador, mentres ell em desmuntava al llit! És un moment que encara avui recordo perfectament!! Quan ja vaig decidir que no marxava em va dir “ Com et torni a sentir que marxes de casa te’l desmuntaré i no te’l tornaré a muntar més”. Ho va dir d’aquella manera serio de veritat, i jo evidentment no vaig tornar a treure el tema de marxar de casa cap més cop.

De l’època del pis hi ha petits moments que recordo…

... haver-me passat moltes estones mirant com arreglava el cotxe a baix al carrer, amb la caixa d’eines (com pesava!!!), el motor encès, els draps bruts d’oli....

... De veure’l a arreglar coses a casa, llums, treure i posar portes, finestres, el que fes falta! Quan anys després van fer l’anunci aquell de “El meu pare ho arregla tot, tot i tot!!!” vaig pensar el meu també!!!

... algun cop ens havia castigat de genolls a terra amb els braços estesos en creu i amb llibres a cada mà, que cansat !!!

... el dia que vam anar a buscar el Trosky a la protectora d’animals, el gos treia el cap per sobre la bandeja del porta maletes del cotxe amb la llengua fora i el pare ens anava dient “ no fa res, tranqui-les que no fa res” però jo només veia aquella boca gran plena de dents grosses!!!

... quan el pare va portar la televisió a color i vam treure la de blanc i negre.

Recordo quan em va ensenyar a anar amb bici, el pare m’aguantava el seient i jo pedalava mentres donàvem voltes i més voltes a la plaça de l’església de Santa Maria d’Oló. Jo li deia “no em deixis, eh?” i ell “ no, tu pedala i mira endavant” i quan me’n vaig adonar m’havia deixat anar i pedalava sola!!!!

Un dia quan ens portava a l’escola (encara vivíem al pis) , i no havien fet l’Eix!! Al cantó de l’Av. Paraires amb Via Aurèlia girant va derrapar (la carretera estava plena de terra); a mi, que anava al darrera i no era gaire gran, em va fer l’efecte que havia passat un “súper accident”. El pare es va fer un trau al cap perquè havia picat amb el retrovisor... tot i això ell ens va portar a l’escola igual.

Quan ens vam canviar del pis a la casa del c/ Garcilaso, va fer moltes obres!!! El lavabo (tot!!!), una prestatgeria al menjador, regates per passar tubs, una paret al cobert, arrebossar varis llocs del pati i de casa, una barbacoa, una taula al pati, obrir una porta nova entre dues habitacions... em sembla que de totes les cases en les que hem estat, aquella és a la que hi va fer més obres.

El dia que vam anar a Barcelona a veure Mar i Cel, anàvem amb el Ford Fiesta per l’autopista i Patam! De cop es va rebentar una roda! Doncs el pare, amb tota la tranquil·litat un cop controlat el cotxe i aparcat a la vora la va canviar, jo pensava quina súper força per descollar la roda, aixecar el cotxe, posar la nova i collar-la una altra vegada!! Tot i que seguint el camí a Barcelona em deia a mi mateixa “sort que el pare és un forçut i segur que l’ha collat fort que sinó perdrem la roda!”

Sempre que havia de sortir amb els amics a algun lloc, o havíem d’anar a qualsevol lloc sempre s’oferia a venir-nos a buscar estiguéssim on estiguéssim, un cop recordo que em va venir a buscar a Barcelona!! Després d’un sopar de fi de curs quan estudiava ceràmica...

També recordo que quan em vaig treure el carnet de conduir, el pare em deixava portar el seu Wolsvagen passat !!! I al principi mentres duia la “L” ell venia de copilot amb mi!!!

Una nit mentre tots dormíem vaig sentir un toc...toc...toc... quan vaig engegar el llum vam veure que teníem una gotera a l’habitació, vam avisar al pare i la mare, quan ells ho van veure el pare no va dubtar, va anar a buscar una eina, un tornavís o una llima no ho recordo i va fer dos forats al sostre, i davant la meva mirada atònita va començar a caure aigua com si fos una font!!!

Si hagués de dir quantes feines ha fet el pare o a quants llocs diferents a treballat, no sabria dir-los, són tants! hi ha però alguns records que van lligats al pare al llarg de tota la vida... la caixa d’eines súper pesada, estar-se assegut a la taula envoltat d’un munt de papers, llibres, el regle, el compàs, la calculadora, fent dibuixos, el “xxst, que no sento les notícies”, o el “xiruca-cà, xiruca-cà...” de quan anàvem d’excursió, la cendra del cigarret sempre penjant a punt de caure, el cognom!!! qui no ha sentit mai a qualsevol lloc “hombre Benavides !! com va?”, o “tu no seràs la filla del Benavides?”...

Però al pare jo sempre l’he vist com un home fort, valent, lluitador i molt treballador, sempre ho ha fet tot perquè nosaltres poguéssim tenir tot allò que ens feia falta, tot i haver passat mals moments mai ens ha faltat de res, jo sempre l’he admirat per això.

Agnès

Records que em vénen al cap quan penso en els 32 anys de convivència amb el meu pare.

Recordo que el meu pare, juntament amb la mare, ens han ensenyat a nedar a les tres durant els estius, a la piscina Marcet. Recordo quan hi anàvem els dissabtes i/o diumenges. Això em queda una mica confús, amb el Ford Fiesta que deixàvem aparcat a sota del pont de la Rambla Ibèria, encara no estava tot allò massa urbanitzat, la piscina estava casi deserta. Això va portar a les mítiques curses a la piscina amb el pare…

Ai! El Ford Fiesta, el cotxe que jo recordo de la meva infantesa, em diuen que n’hi va haver un altre abans però jo no ho recordo. El Ford Fiesta de color gris metalitzat, matrícula B-(no recordo el número)-DJ (Dolors, Jordi, ahahahaha). Cotxe que el pare havia arreglat repetides vegades, que ens havia portat a tots d’excursió a la muntanya, a la platja, a Santa Maria d’Oló… sense aire acondicionat ni “elevalunas eléctrico”, ni tancament centralitzat… amb seients d’skai (que quan estava massa estona al sol seure allà era tota una aventura), que portava la millor emissora de ràdio que pot existir de sèrie (un radiocassette domèstic amb les cintes del Xesco Boix i derivats…), sense cinturons de seguretat darrera, cosa que permetia fer una bacaineta estirada darrera si el viatge es feia massa llarg… el cotxe que ens va portar, però que no ens va tornar, de Puigcerdà (pobret, ens va deixar a l’entrada de Ribes de Freser)…

Ah! I que va ser el cotxe del trasllat entre el pis de Via Aurèlia i la casa del carrer Garcilaso. Després del Ford Fiesta va venir el Volkswagen Passat de color burdeus, del qual no recordo la matrícula. Ja portava radiocasette incorporat i tenia 5 portes! D’aquest poques coses a recordar… un parell d’anècdotes.

Una d'elles, un dia anant a la Mola amb el pare i la Caterina, quan anàvem per la urbanització del Cavall Bernat, on hi ha unes cases espectaculars, badant, badant, ens vam trobar amb un pal de telèfon.

L’altra seria del dia que ens va abandonar, tornant de Santa Maria d’Oló de nit, ens va deixar a l’entrada de Castellterçol, per sort va haver-hi un taxista de Sabadell que es va atrevir a pujar a buscar-nos (i dic atrevir ja que es pensaven que era una broma).

Després d’aquest ja va venir la furgoneta, Nissan, no en sé ni la matrícula ni el model… que ha anat de perles pels trasllats de les filles i per anar i venir de l’aeroport amb maletes.

De les sortides familiars, recordo les anades a Platja d’Aro, els dissabtes tocava anar a dormir d’hora, ja que el diumenge calia matinar. La mare omplia el cistell d’aigua, galetes maria, i fruita variada per encarar tot un matí a la platja. Agafàvem el cotxe i àpa! Autopista amunt! En aquella època, a part de cantar al cotxe, també jugàvem a llegir matrícules (ja que totes eren de l’estil B-1234-AB): “Cotxe que va a Barcelona i fa 1234 vegades AB,AB,ABˮ hahahaha. Ara no sé pas com hauria de ser el joc…

Un cop arribats a la platja disfrutàvem d’un dia de sol i al migdia, àpa, a buscar el pollastre a l’ast a la sortida de Platja d’Aro i carretera i manta fins a Sabadell! Aquesta part del viage la fèiem majoritàriament dormint.

Altres sortides clàssiques de la família han estat anar a buscar móres a la tardor o anar a pujar la Mola, Montserrat, etc. Recordo un dia que va manar a la Mola amb el Dic, que li agradava molt anar d’excursió. Baixant, si no recordo malament, per la canal de Santa Agnès, el pare va haver d’agafar el Dic a coll perquè hi va haver un punt en que li feia por saltar un desnivell.

Ai! El Dic! Que un cop totes les filles han estat fora de casa, el pare en va ser l’encarregat de treure’l, ja l’esperava… I parlant de gossos… el Trosky… el pastor belga que el pare i la mare van anar a buscar a la protectora quan encara estàvem al pis i que sentia el pare a arribar quan encara no podies ni veure el cotxe al cap del carrer…

Altres coses a recordar, la sort que hem tingut que el pare sigui un manetes… jo no recordo que mai hagi vingut ningú a arreglar res a casa. El pare ha fet un munt de coses: l’estanteria d’obra al menjador del 159, ajuntar la primera i la segona habitació creant una habitació amb dos ambients (dormitori i estudi), reformes de la cuina i el bany, cablejat elèctric del 159, la taula del pati, la barbacoa… i la de vegades que l’havia “ajudat” estant allà mirant i portant eines i estris necessàris.

Quan el pare va tenir l’accident del braç, recordo que li vam dibuixar un pany al guix, “Digues-l’hi al metge que te l’obri per aquí” hahahaha.

També recordo el cop que el pare va anar a parlar amb el Raül Aguilera i el Salvio, de que deixéssin de molestar-me, ja que havia arribat al punt de que em seguien des de l’institut fins a casa increpant-me i insultant-me… la veritat és que no va servir de gaire ja que van seguir ficant-se amb mi, però com a mínim no em van tornar a seguir més fins a casa.

El pare sempre ha estat disposat a anar-nos a buscar quan hem sortit de festa, on sigui i a l’hora que sigui, cosa que passat el temps, i parlant amb la gent, encara valoro més, veient que no és allò normal…

La de vegades que m’havia ajudat amb els deures, sobretot els de matemàtiques i de física, tant difícils i abstractes d’entendre.

Caterina

Alguna tarda o algun matí d’algun dia de festa vam anar a passejar amb bici. L’Agnès anava davant de tot amb la bicicleta vermella; més endarrera el pare m’ajudava a agafar equilibri amb els primers viatges amb la bicicleta sense rodetes. L’Agnès anava cridant que era molt fàcil i jo li preguntava al pare si també n’hi havia ensenyat ell a anar amb bicicleta. I a l’Ariadna. Després li vaig preguntar si quan jo tingués fills ell encara els podria ensenyar a anar amb bicicleta. I em va contestar que sí. El que passa que els meus ja aniran amb bicis voladores utltrasòniques.

Una nit d’estiu, segurament festa major. En un dels meus atacs hipocondríacs vaig aixecar-me i vaig anar al llit dels pares; la meva preocupació era extrema perquè jo estava seguríssima que el cor i els pulmons se m’estaven parant... perquè cada cop m’anaven més lents. La mare va intentar convençe’m que no era possible i que me n’anés a dormir. A la tercera o quarta vegada el pare es va aixecar i va dir-me Vols veure com no se’t para el cor? Vesteix-te i ens n’anem a donar una volta, ja veuràs com no es para no. I ja ens veus a les dues o les tres del matí que devien ser passejant per l’Eix Macià. Suposo que era festa major perquè crec recordar atraccions de fira. I el meu cor que funcionava, és clar.

Tot fent unes divisions i mentre la mare me les corregia, un carmel se’m va quedar clavat al coll. No sé ben bé d’on ni si feia molta estona que la mare intentava treure’m el carmel, però de cop el pare va sortir em va agafar cap per avall i saccejant-me em va sortir el carmel disparat. Després em va renyar dient que no em posés coses de plàstic a la boca. Però era un carmel!! Tots estàvem nerviosos... fins i tot l’Agnès, que va anar a amagar-se al passadís.

Un dia el pare va marxar amb la mare cap a l’Avinguda de Barberà per fer coses a la que havia de ser la nostra nova casa. Un minut després d’haver marxat va tornar a entrar ben empipat fent grans passes i cridant pel passadís, se’n va anar directe a la cuina i abans d’entrar va tancar la porta i hi va donar un bon cop de cap. Va quedar un bon forat... A mi em va impressionar molt l’escena.

Tornant de Santa Maria d’Oló una nit el cotxe va espatllar-se a Castellterçol. Recordo com després d’empentar el cotxe cap a un camí, entrar a trucar en un bar que suposadament no tenien telèfon i esperar-nos morts de fred al carrer, el pare va haver de tornar al lloc on hi havia el cotxe perquè hi havia parat la policia. Resulta, però, que només s’havia parat per una colla de jovent que estaven per allà. Quan va arribar el taxista recordo que el pare va carregar la caixa d’eines i va seure al seient de davant. Ja marxàvem cap a Sabadell.

Un dia vam anar d'excursió pels camins i canals de Montserrat. La mare, el Daniel, el pare, el Dic i jo. L’excursió estava molt bé però hi havia trams realment complicats. En alguna ocasió el Dic, tot i la seva tracció a les quatre potes, no veia gaire clar el descens per a aquells trossos de paret i roca. Va arribar un punt on ell no volia baixar de cap manera; el pare ens va dir que baixéssim tots i que un cop a baix ell també ho faria. Tots ho vam fer, però calia baixar un bon trosset. Quan ja hi erem tots el Dic encara es devia sentir més sol i ansiós per trobar la manera de sobrepassar-ho. Com que no hi havia manera, finalment el pare va tornar un trosset amunt i va agafar el Dic a coll; aquest no s’hi va oposar gens, i amb una cara de por i canguelis va arrepenjar tot el cap sobre les espatlles. Així van acabar baixant els dos.

Quan s’acabaven els assajos de bastoners a les 11 de la nit i venia a buscar-me amb cotxe. Quan vam perdre l’últim bus-nit de Cerdanyola i ens va venir a buscar amb cotxe. Quan van venir fins a Mollerussa i jo patia perquè no trobarien el pavelló! (a Mollerussa!!!). Quan per una Diada de Catalunya em va portar fins a Barcelona molt dora al matí. I tants viatges que ha fet per portar-nos i anar-nos a buscar a l'hora i al lloc que fos.

Una nit de festa major l’Agnès va tornar molt tard a casa, tant tard que el pare ja havia marxat a treballar. Així que l’endemà li va caure una bona bronca. Jo mirava atentament a veure qui cridava més. La van castigar sense sortir en el que quedava de festa major i evidentment crec que guanyava ella cridant. Però recordo com el pare estava molt seriós i també li cridava.

En tots els trasllats que hem fet aquesta família el pare sempre ha aportat una de les principals fonts de força. Recordo com baixava capses que semblaven que havien de quedar-se allà tota la vida, com movia mobles que semblaven inamovibles, com transportava coses que pesaven un munt. I jo pensava “el meu pare és el més forçut del món”. I després, a més, arreglava tots els llums de la casa, tapava una porta i en feia una de nova, pintava parets, feia una caseta al gos, terraris per granotes, lliteres per l’habitació, tauletes de nit, caleixeres, etc. I després pensava “el meu pare és el més forçut del món i, a més, sap fer de tot”.

Una tarda que vam anar a La Mola a fer una petita excursió amb el pare i l’Agnès ens anavem mirant els grans xalets que hi ha pel peu de la muntanya. El problema és que com que el pare també se’ls mirava el que no va veure va ser el pal que hi havia a la vora de l’acera i contra el qual el super passat granate mate va picar. Sort que tenia un morro llarg el cotxe. Tot el costat dret del morro va quedar ben aixafat.

El primer trimestre de primer d'ESO vaig suspendre les matemàtiques. El sentiment era realment estrany, però que suspengués les mates no tenia perdó així que el pare em va fer repetir el llibre de mates durant tot el Nadal; tornar a fer els exercicis que no entenia, tornar a equivocar-me, tornar-los a corregir, tornar-los a repetir i així... amb cada un d'ells. Quan has de repetir el llibre d'un trimestre en quinze dies les vacances es fan curtes (més encara) però de cop te n'adones que has fet una gran feina. Sempre m'han costat les matemàtiques, però des d'aquell dia no les he suspès mai més i passat aquell Nadal em vaig alegrar d'haver tingut un pare que m'ho fes repetir, d'haver-ho repetit i, sobretot, d'haver-ho entès millor. Sí és que quan les entens... tampoc estan tan malament les mates! Ara, és una batalleta que sempre explico als meus nens quan em diuen que no els agraden les matemàtiques.