El pare pels gendres

Cesc

Encara veig aquelles màscares
que temps enrere vas muntar,
i les anades a buscar móres
mentre compraven el material
per muntar aquella cometa
que no va mai, poder volar.

Entre cerveses i cafès
carregant amunt i avall,
un món de capsetes i coses
que tornem a traslladar.

Recordes els lliris, recordes?,
que portàrem temps enllà
per haver-los de buidar!
Ho fem tot dues vegades
per poder-ho recordar.
Tot pintant la casa nova
i, tornant de nou, a fumar!

Entre cerveses i cafès
carregant amunt i avall,
un món de capsetes i coses
que tornem a traslladar.

Fent de taxi i l’escaleta
per aquella pancarta penjar.
Són records presos en conya
uns pocs dels que vull recordar,
i riure molt fent barbacoes
per tornar-ho a començar:
-Que la vida són dos dies i ens hem de tornar a traslladar!

Orlando

Ens remuntem a l'estiu de 1998, poc després que l'Agnès i jo tinguéssim la (potser?) bona idea de començar una relació. Jo vaig acudir fidelment a la cita que cada divendres i dissabte em portava a travessar oceans de distància fins a la feina de l'Agnès, un bar situat als allunyats paratges de Ca n'Oriac. Assegut a la barra del bar, bevent una cervesa, esperava que ella acabés el seu torn de cambrera per anar, possiblement, a dormir directament perquè acabava a les 10 mil de la nit i a aquella hora no hi havia qui fes res de res.

De sobte l'Agnès se'm va apropar, amb "cara de susto" i em va dir "els meus pares!!!". Evidentment poc podria pensar jo que aquella nit coneixeria als meus sogres, però, sembla ser que el destí (i NO la curiositat!!!!, noooooooooo!) els portàren aquella nit fins a aquell cutre bar de Ca n'Oriac. Així que vaig veure aparèixer des de l'altre punta del bar a una senyora i un senyor.....i lo primer que vaig pensar, alleujat, va ser: "oh! el pare de l'Agnès porta una gran barba!". Per què vaig pensar això? Doncs bé, jo en aquella època de la meva vida no tenia res millor que fer que portar la meva barba, en forma de perilla, prou llarga per fer-me una trena i agafada a una petita goma de color taronja... així que quan vaig veure que el meu "sogre" també pertanyia al "club de las barbas desfasadas" doncs em vaig sentir molt més tranquil.

Després d'una presentació ràpida "hola-hola, encantat-encantada", la Dolors i l'Agnès es van posar a xerrar així que em vaig quedar "solo ante el peligro" amb el Jordi... Per sort ell tenia tema de conversa! Jo estava a punt de marxar un pocs dies al Pirineu Aragonès i ell ja havia escoltat alguna cosa així que em va abordar explicant-me que ell ja havia estat a allà, havia pujat al Balaitús, i la Facha i tal i qual....o això es lo que crec que va dir, perquè he de confessar que en aquell moment no vaig entendre gaire cosa, doncs encara no havia fet el Master Jordi-Català, Català-Jordi.

Per sort, els anys han passat i avui en dia ja no tinc aquella perilla. Ai no! els anys han passat i ja no tenim problemes de comunicació, però sí molts temes de conversa, i això que a mi, no m'agrada gens xerrar...

Jaume

Recordo acompanyar en Jordi a comprar cartrons de Ducados, amb el qual li van regalar un bolígraf, i només sortir de l’estanc me’l va regalar a mi llavors. Tornant m’explicava com anava una feina que feia amb un disc metàl·lic molt gran, fins que ens vam trobar el seu tiet Zósimo, ben igual que en Jordi, i van mantenir un conversa de salut, ja que feia poc l’havien operat; a mi no m’ho semblava perquè el veia molt bé i llavors vaig entendre que els Benavides tenien una salut de ferro. Un cop a casa, tornant a la maquinària, em va mostrar els plànols i en va treure la conclusió que havia de fer un curs d’AutoCAD, per poder realitzar més ràpidament amb aquests tipus de dibuixos.

Recordo l’ajuda d’en Jordi durant el trasllat cap a Plaça de la Canal de Sant Llorenç, després de pujar tota la moblada, entre moltes coses m’ajudava a muntar el llit, em va deixar a càrrec d’acabar-lo de muntar i abans d’acabar vaig quedar mig grogui. Més endavant per penjar un prestatge que ni amb dos o tres persones anava bé de muntar, es va inventar una obra d’enginyeria a base d’enciclopèdies, al tornar a tenir problemes similars he recorregut a aquesta pràctica.

Recordo anar a fer un cafè al Llohis amb en Cesc i en Jordi, feia poc que havien canviat d’amos. Al cap d’uns minuts a la taula la conversa va anar de la següent manera:

- Que les pongo?

- Un cigaló de Torres cinc

- També

- Un tallat

- Perdón?

- Un cigaló de Torres cinc

- També

- Un tallat

Al cap de més minuts

- Qué me havian pedido?

Bé, d’aquesta feta no van voler tornar més al bar en qüestió.

Recordo les eines d’en Jordi, pintades de blau i vermell, els nombres senars d’un color i els parells d’un altre. M’en va donar les que segurament faria servir més i em va dir que eren herència de l’avi Joan; quina responsabilitat doncs tenir aquelles eines, però també molta il·lusió. Més endavant van venir els tornavisos, un taladre de color vermell i una caixa d’eines groga. Ara sort en tenim ara d’aquest material.