En Francesc... és ara que em presento!

Jo a això no hi vull jugar!, i m’ha tocat fer-ho després d’un confrontament còmic i pallús


“Les coses mai són el que semblen i els instants perduts emmudeixen per si sols quan la gent no sap on és i la resta desespera allà tirada a un racó del món mentre s’ho va tot mirant rere la finestra”... d’aquesta manera finalitzava el segon acte d’una de les obres de teatre que vaig escriure ara fa prop de tretze anys iniciada en un petit local del carrer Garcilaso de Sabadell on, l’ara família, hi tenia un “centre neuràlgic de negoci” (Lluna, des d’aquí ja ho veig! – 1993). Allà vaig aconseguir un petit disquet de 3,5 amb el corpus del text, que encara conservo avui (regalat per la Dolors, ara sogra); i vaig iniciar des del notepad una mena d’afició malaltissa pel bit i la ferralla informàtica que, per aquelles estúpides coses, he convertit fins ara en un mitjà per pagar factures i despeses derivades tot fent del Procés de Dades i, per extensió, dels Sistemes d’Informació a un centre comercial en el meu trist modus laborare vivendi.

Sense titulació acadèmica obtinguda, ni ofici conegut, ni benefici aconseguit els dies van anant i venint tot d’una sent parella, pare, fill, gendre i cunyat... doncs la família et toca!, i a Fe que hi deixa empremta.

La presentació de la meva parella Ariadna és força acurada i em sembla prou encertada podent tan sols afegir que com aficions cal reconèixer que no en tinc gaires: continuo sent un lletraferit clàssic i cinèfil que posa el pas dels dies negre sobre blanc, realitzo i assajo habilitats amb baralla francesa (trucs, il·lusions i mentides que mostro només als més agosarats) i comparteixo tant de temps com tinc amb ella i en Pol... encara que he de considerar que amb els anys em sento cada cop menys generós a l’hora de compartir coses amb el altres doncs valoro cada cop més el fet diferencial i significatiu de poder triar, si tempus fugit considero imprescindible no perdre’l i passar-ho o compartir-ho amb la millor opció valorada (és inexcusable que a diari les persones tinguem aquella sensació de No sé que pebrots hi faig aquí!, o Em sembla que estic perdent el temps!, o el conegut No t’hi escarrassis que no ho canviaràs pas!, doncs tot plegat És un brindis al Sol!).